Necessito  de l'avui

com un desig de supervivència terminal;

un pas i un altre.

No miro el futur

ni l'horitzó

ni la meta

ni més enllà de tot això.

Un temple.

La remors melodioses d'une fulles subtilment

mogudes, con qui no ho vol ni ho sap, del vent.

La penombra lluminosa  i el silenci colpidor;

ressò de cap mot conegut

i em sento plena d'un buit que m'amara i  m'alimenta.

Passejant pel Montseny  11-9-12 ( Allà dalt no ni havia ningú)