Escolto el meu silenci que em parla d'un cel blau, de les fulles acaronades per la llum d'un matí que ha dit adéu al diluvi d'ahir. Escolto la musica de l'illa de les foques que en Manel, el nostre fuster hippie, m'ha regalat, i una brisa d'aventura, sense plànol, inventa un tresor amagat en les estances empolsinades per  les  minúscules partícules de les serradures de la fusta  de roure decapé, escampades per tot arreu, con si el xaloc d'un Sàhara proper, hagués bufat sense miraments hores abans. El violí parla de territoris  que, només, els que intueixen radera els vitralls entelats coneixen. Passen les bandades d'ocells cap a ponent i una brisa de gregal, com un regal,  m'anuncia el mar parpellejant daurats, un veler o dos o tres, un grup de gavines gronxant-se  en el seu  parc d'aigües d'avui....

El nord, el pis de dalt, el sud, una rentadora a punt de sonar,  l'est, la cuina silenciosa,  l'oest, tot lo dia expectant.