sábado, 21 de agosto de 2010

Escolto una cançó. Algú  ha perdut allò que estimava tant i es troba desolat. Jo també t'he perdut fa dies. He fet exercicis de pèrdues des de que les meves neurones recorden. Reconec que sóc un fondista de gran nivell. No penso buscar-te ni confio en retrobar-te, no. He entès, fa molt, tant com quan els dinosaures pasturaven per la terra, que tot intent de modificar el que és només ens ocasiona dolor i el meu cos i la meva ànima no poden suportar el dolor sostingut per llarg temps.

Sona el piano a la cançó, quina delícia! Tinc ganes de pujar les escales i acaronar el que tinc a l'habitació. Molts dies sec a  la banqueta vermella, l'obro con qui no vol espantar-lo i amb el dit del cor premo qualsevol tecla blanca i em deixo ressonar en ella, passat uns moments un no se què subtil m'abraça i m'empeny a tocar amb més dits i ja no sóc jo, sóc un altra. Els de casa diuen que m'assemblo a una pianista de músiques impossibles, però de vegades em diuen, Llum, avui, com que hi ha  quelcom d'harmònic en aquest caos.

Ell ha perdut un "Unicornio azul". Els meus animalons són més casolans. Els puc dir bon dia i bona nit, cocodrils; us estimo molt i em féu molt feliç.

2 comentarios:

Ramon Aladern dijo...

Jo mateix, he perdut allò que estimava tant. Però el que no he perdut és l'esperança. Sense esperança, la que sigui, la vida perd sentit.
Tal com va dir Vaclav Havel,“L’esperança no és la convicció de que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa de que quelcom té sentit, surti com surti”

La incertesa i jo dijo...

Què bonic Ramon!!Cal que trobem sentit a les nostres vides. Trobar el nostre Déu interior, la nostra pròpia llum i viure la vida des d'aquest lloc. Moltes gràcies per la teva visita. Gaudeixo plenament les entrades del teu bloc. Avui, el poema és d'una tendresa colpidora.
Llum als teus dies.