Imatge:  Llum a les parpelles

Acabo de saber,  pel bloc d'en Fernado Valls, que en Panikkar ha mort. No entenc com no m'he assabentat d'aquesta mort pels informatius. Reconec que aquest dies em trobo en el núvol de finals d'agost.
Recordo quan va morir Saramago anàvem de camí cap a Aiguamúrcia a l'Alt Camp. Ens havíem de trobar amb el grup. Durant l'any fem petites escapades amb ells. Al pont d'octubre, tenim previst anar al país basc, en Karlitos és d'allà i ens està programant una ruta d'allò més interessant. Em fa moltíssima il·lusió conèixer els llocs de la mà dels que hi han nascut. Ens ha dic que hi ha una casa rural en un penya-segat amb far que és de somnis i que mirarà d'aconseguir-la per tots nosaltres, però que s'ha de fer amb temps. 

Quan en Saramago ens va deixar ho vaig sentir sincerament, ràpidament ho vaig voler compartir amb el grup, però no hi va haver el ressò que jo hagués desitjat; algú va preguntar si era aquell que escrivia. Em vaig adonar com arribem a ser les persones.

Ha mort en R Panikkar i  no penso comentar-ho amb ningú, no cal. Hi va haver una època que l'escoltava molt en  programes i he llegit algun dels seus llibres. Va ser ell que em va fer introduir un concepte dins el meu cap, venia a dir, que tot allò que era impensable era degut a que no teníem l'estructura mental per pensar-hi, que teníem un sostre que ens limitava la possibilitat d'intuir ni pensar sobre allò. Doncs, de de llavors, vaig proposar-me fer-li un forat al meu sostre i col·locar-li  una xemeneia amb periscopi.

Dos grans homes obrint camins. ...