He sortit al carrer i com és de costum quan porto molts dies sense el contacte extern, com  és de costum, quan no surto del meu cau, com és de costum, quan  m'amago en la meva Ítaca particular, tot o pràcticament tot, m'és estrany, desconegut i fins i tot amenaçador. Oblido les coses quotidianes, els hàbits automàtic. Em costa introduir  la tarja al pàrquing, pagar; oblido el valor i el color de les monedes i fins i tots comptar. Trio malament el productes, compro poc o massa o deixo de comprar el que em cal,  fico al cabàs la verdura  de fa uns dies i la ufanosa la deixo a la parada..... però tot no està tenyit pel desencert. Avui la "mansanera" m'ha abraçat molt i molt fort. Reconec que temo les seves abraçades. Jo faig un metre cinquanta-nou i ella un setanta, però em dobla i en triplica en pes; és forta i sòlida, ferma i valenta, decidida i entusiasta,  lluitadora.... S'ha emocionat i jo m'he quedat, encara, més morta.

Em sento separada de la vida.